Jo era joveneta, però des de ben petita he passat els estius a la muntanya. Als meus pares els hi agrada molt i sempre hi he fet diferents activitats tant a l’hivern com a l’estiu. El senderisme és amb la qual em vaig iniciar i de la que parla aquesta història.
Tot i ser joveneta, i com que ja tenia una certa experiència i condició física, amb els pares i uns amics vam decidir anar a fer el Taillón per gaudir d’un gran dia i completar el meu primer 3.000. Evidentment, no és un ascens fàcil, ja que hi ha trossos de pedra que s’esmicolen i depèn de l’estat de la neu a la “Brecha” pot ser més exposat, però el fet que els adults ja ho coneguessin i tinguessin una bona base a les seves esquenes va fer que no fos un perill per nosaltres. Tot i això, és una ruta en la qual el cansament físic i l’alçada acaba passant factura si no hi estàs acostumat/da.
Recordo perfectament que, del grup que anàvem, no tots vam fer cim. Anàvem tres famílies i només una de les mares va aconseguir fer el cim arribant amb els llavis liles i un mareig considerable, però de seguida vam tornar a baixar una mica i es va refer després de descansar una estona i hidratar-se. Vam trobar moltes aus diferents durant tota l’excursió i per poc no se’ns fa de nit, ja que els nens/es ens entreteníem a mirar els ocells, les plantes i les pedres.
El més emblemàtic de la ruta són les vistes espectaculars des del refugi i fent l’ascensió cap a la “Brecha de Roland”, per tant, tots els que teniu previst fer la ruta fixeu-vos-hi bé, ja que és preciós. D’altra banda, el camí de pujada fins al refugi és molt bonic amb petits baixadors d’aigua i vistes a diferents llacs.
Finalment, recordo arribar exhausta al cotxe quan es començava a fer una mica fosc i només voler beure i seure, tot i que abans d’entrar-hi vam haver de fer de gossos pastor per apartar unes vaques molt simpàtiques que rodejaven els cotxes.
Júlia Aranda