Un dia que tocava descansar, tot fent el café, un amic em diu: “Tinc una proposta deshonesta …”. Estem enmig de la temporada d’esquí de muntanya i m’agradaria anar al refugi de la Restanca per un itinerari que cap dels dos coneix (habitualment hi hem accedit pel coll de Güellacrestada) i que, a priori, sembla interessant. Especialment les pales des del coll de Tumeneia fins a l’estany de Restanca que tenen una orientació Nord i s’intueix que hi trobarem una bona innivació tant en quantitat com en qualitat.
Doncs dit i fet, després de parlar-ho ja ens moríem de ganes de lliscar per aquelles muntanyes i vam enfilar direcció al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, on van fer la ruta amb esquís de muntanya fins al refugi de La Restanca des de Caldes de Boí passant pel coll de Tumeneia.
Vam agafar equipament per a fer la ruta i dormir al refugi – fins a la cota 1800 no ens vam poder calçar els esquís – i vam fer les 7 hores i mitja necessàries per fer els, aproximadament, 18 km de distància i 1300 m de desnivell positiu i la baixada a peu amb els grampons i piolet per una de les canals del Pic de Monges.
Vam arribar al refugi a les 19:05 gairebé a punt que fos necessari el frontal quan el guarda ens esperava a les 19:00 i sense temps ni a canviar-nos de roba ens va fer seure a taula i a sopar amb la resta d’usuaris del refugi d’aquell dia. Després de sopar i ja instal·lats al refugi, la conversa amb el guarda va ser molt alliçonadora. Parlant amb ell ens n’adonem que per pocs metres no hem anat a trobar el coll de Tumeneia que era la nostra intenció però que veient que es feia tard decidim tirar “pel dret” i ens explica que hem acabat baixant per una de les darreres canals del Pic de Monges que son força més tècniques. Es tracta d’un itinerari que a l’hivern utilitza molt poca gent i això li dona un caràcter salvatge i inhòspit amb cert punt d’aventura.
Afortunadament, i tal i com vam preveure, la meteo va ser molt favorable i amb molt de sol i fins i tot calor, el que va fer que ens quedéssim sense aigua i sense possibilitat d’omplir els bidons, cosa que ens hauria anat bé.
Conclusió, ens van faltar hores de dia per poder seguir gaudint d’aquelles muntanyes i valls!
Xevi Aranda